Camí de Santiago : El camí de la Vida.

Aquest estiu he fet el darrer tram del camí de Santiago, i com a la vida, hem hagut de caminar en diferents condicions, i en totes he après diferents lliçons.

Hem hagut de caminar amb  boira, sense poder veure-hi clar, confiant en que el pas fos ferm i que poguéssim veure els senyals de les fletxes grogues ben clares per no perdre’ns en el camí.

Caminar en aquestes condicions, m’ha fet reflexionar que com en la vida, de vegades hi trobem boira que no ens deixa veure-hi clar, però en molts moments no se’ns permet parar i esperar a que pugi i puguem seguir amb claredat, sinó que hem de seguir caminant encara que el no veure-hi ens provoqui por de perdre’ns o de no saber si és el camí correcte, però fins i tot en aquests moments sempre hi ha senyals que ens ajuden a saber que estem on hem d’estar, i que hem d’aprendre a confiar en que tard o d’hora aquesta boira desapareixerà i aleshores podrem gaudir del paisatge plenament havent après la lliçó de la confiança.

 

D’altres vegades vam trobar dificultats en el camí com pujades que se’ns feien difícils de fer, després d’hores de caminar durant alguns dies caminava mirant l’objectiu final, el cap d’amunt de la pujada i caminava feixuga pensant en lo lluny que estava el final i lo costós que era caminar així; fins que un dia vaig decidir només mirar els peus, i només posar l’atenció en fer el següent pas, aleshores tot era molt més lleuger, només havia de pensar en el pas d’ara i no en l’objectiu final, encara que de tant en tant mirés l’objectiu per saber quin era el camí recorregut i quin era el pendent per fer, tornava a baixar el cap i a centrar només l’atenció en aquell precís moment, en el següent pas.

En aquest exercici em vaig adonar que tant de bo féssim el mateix en la nostra vida, que davant de les dificultats, en comptes de posar l’atenció en la dificultat, poséssim només l’atenció en el dia d’avui, en superar només la dificultat d’avui, i així dia a dia, tal com diu el Reiki: “Per només Avui...”  així tot seria molt més lleuger, i segurament en centrar-nos amb els passos assolits, i les petites metes superades, passaríem la dificultat de manera més lleugera.

Quan en alguns kilòmetres estavem acompanyades per un grup de gent, parlant i posant l’atenció en la companyia i no tant en el camí, vam superar dificultats del camí que en uns altres moments se’ns havien fet molt feixucs.

Amb aquest fet, vaig fer la lectura que quan en la vida davant d’una dificultat compartida entre algunes persones que poden ser properes o no, si centréssim l’atenció en els bons moments que compartim i no en les dificultats que vivim, potser ens arribaríem a oblidar de les dificultats, ja que si cadascú aportéssim i compartíssim les nostres capacitats, superaríem molt millor i de manera conjunta la dificultat global.

 

A mi només em queda donar les gràcies al Camí per donar-me l’oportunitat d’aprendre i viure totes aquestes lliçons. I gràcies a la persona que em va acompanyar, per donar-me el seu alè i ànim en els moments difícils i compartir amb mi aquesta magnífica experiència i els nostres silencis plens de sentit.