Aquest estiu he fet el darrer tram del camí de Santiago, i
com a la vida, hem hagut de caminar en diferents condicions, i en totes he
après diferents lliçons.
Hem hagut de caminar amb boira, sense poder veure-hi clar, confiant en
que el pas fos ferm i que poguéssim veure els senyals de les fletxes grogues ben
clares per no perdre’ns en el camí.
Caminar en aquestes condicions, m’ha fet reflexionar que com
en la vida, de vegades hi trobem boira que no ens deixa veure-hi clar, però en
molts moments no se’ns permet parar i esperar a que pugi i puguem seguir amb
claredat, sinó que hem de seguir caminant encara que el no veure-hi ens
provoqui por de perdre’ns o de no saber si és el camí correcte, però fins i tot
en aquests moments sempre hi ha senyals que ens ajuden a saber que estem on hem
d’estar, i que hem d’aprendre a confiar en que tard o d’hora aquesta boira
desapareixerà i aleshores podrem gaudir del paisatge plenament havent après la
lliçó de la confiança.
D’altres vegades vam trobar dificultats en el camí com
pujades que se’ns feien difícils de fer, després d’hores de caminar durant
alguns dies caminava mirant l’objectiu final, el cap d’amunt de la pujada i
caminava feixuga pensant en lo lluny que estava el final i lo costós que era
caminar així; fins que un dia vaig decidir només mirar els peus, i només posar
l’atenció en fer el següent pas, aleshores tot era molt més lleuger, només
havia de pensar en el pas d’ara i no en l’objectiu final, encara que de tant en
tant mirés l’objectiu per saber quin era el camí recorregut i quin era el
pendent per fer, tornava a baixar el cap i a centrar només l’atenció en aquell
precís moment, en el següent pas.
En aquest exercici em vaig adonar que tant de bo féssim el
mateix en la nostra vida, que davant de les dificultats, en comptes de posar l’atenció
en la dificultat, poséssim només l’atenció en el dia d’avui, en superar només
la dificultat d’avui, i així dia a dia, tal com diu el Reiki: “Per només Avui...”
així tot seria molt més lleuger, i
segurament en centrar-nos amb els passos assolits, i les petites metes
superades, passaríem la dificultat de manera més lleugera.
Quan en alguns kilòmetres estavem
acompanyades per un grup de gent, parlant i posant l’atenció
en la companyia i no tant en el camí, vam superar dificultats del camí que en
uns altres moments se’ns havien fet molt feixucs.
Amb aquest fet, vaig fer la lectura que quan en la vida
davant d’una dificultat compartida entre algunes persones que poden ser
properes o no, si centréssim l’atenció en els bons moments que compartim i no
en les dificultats que vivim, potser ens arribaríem a oblidar de les
dificultats, ja que si cadascú aportéssim i compartíssim les nostres capacitats,
superaríem molt millor i de manera conjunta la dificultat global.
A mi només em queda donar les gràcies al Camí per donar-me l’oportunitat
d’aprendre i viure totes aquestes lliçons. I gràcies a la persona que em va
acompanyar, per donar-me el seu alè i ànim en els moments difícils i compartir
amb mi aquesta magnífica experiència i els nostres silencis plens de sentit.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada